El ferro pur no s'oxida fàcilment, però l'acer normal sol contenir impureses com ara coure i carboni. Aquestes impureses són menys reactives que el ferro i formen una cèl·lula primària (és a dir, un dispositiu que genera un corrent elèctric per redox) amb ferro en aire aquós, separant les reaccions d'oxidació i reducció i sotmetent l'acer a la corrosió.
L'òxid produït pels problemes de corrosió de l'acer és un òxid amb una estructura solta i porosa en la qual una de les moltes microesquerdes connecta els porus. D'aquesta manera, l'òxid és com una esponja que segueix absorbint la humitat de l'aire, oxidant encara més l'acer fins que passa completament.
L'acer resistent a la intempèrie és diferent de l'acer normal. Al principi, s'oxidarà a la superfície com l'acer normal. A causa del seu alt grau d'aliatge, aquest procés de desenvolupament és fins i tot més ràpid que l'acer normal. Però a causa de l'estructura de gelosia més complexa de l'acer degradat, una capa negra densa i profunda d'òxid creix sota l'òxid de la superfície solta. Aquesta capa d'òxid està formada per partícules de nanomaterial -FeOOH. En aquest procés, els àtoms de níquel substitueixen alguns dels àtoms de ferro de la capa d'òxid densa, fent que la capa sigui selectiva per a diferents cations i inhibint la penetració corrosiva i aniònica.
Aquesta capa d'òxid densa fa que la superfície de l'acer s'oxidi, però l'interior no continuarà oxidant-se. De fet, sempre que puguem distingir acuradament entre la superfície de l'acer degradat i l'òxid normal que es pot veure clarament no són els mateixos: l'òxid d'acer a la intempèrie pla i dens, unit a la superfície de l'acer per protegir el nostre acer, mentre que l'òxid és tacat, solt, porós, un tacte es fon. En lloc de protegir l'acer, aquest òxid atrau aigua i oxigen a la superfície d'acer.
